El meu fill/a és un/a crack!

Comparteix

Article de Meritxell Bellatriu, psicòloga clínica i de l’esport de l’Àrea d’EDUVIC Sport

Quantes vegades hem escoltat entre les grades, els paddocks, els pavellons o succedanis, frases com la que encapçala aquest escrit? Pares i mares que projecten en els seus fills i filles els seus desitjos, darrere de la ferma creença de voler el millor per a ells i elles: «Té un talent innat.», «Els altres nens sempre volen que jugui al seu equip al pati.», «És una líder.», «Se’ls va menjar —als oponents— el dia de la carrera.», «El dia que s’ho cregui, ho aconseguirà tot.», «Em diuen que juga com Messi de jove.», «Avui no pots fallar, tu ets millor que elles». Són alguns dels dards que poden resultar enverinats i que, carregats de bones intencions, poden arribar a malmetre el gaudi i el benestar emocional dels nostres infants.

L’esport proporciona als més joves un magnífic escenari on desenvolupar-se i on desplegar habilitats i capacitats útils en molts altres àmbits de la vida. L’activitat física ens brinda múltiples beneficis en diferents àmbits; un d’ells el trobem en la formació de l’infant. La pràctica esportiva ofereix un espai de creixement sempre que aquesta es regeixi per valors humanitaris. Pels més joves, infants i adolescents, l’esport esdevé una oportunitat de desenvolupar íntegrament totes les dimensions personals. Aquí faríem al·lusió no únicament a aspectes físics, sinó també a aspectes psicològics, conductuals, socials i morals. La pràctica esportiva contribueix a fomentar uns hàbits saludables, facilita el creixement personal i dota de valors nobles; un bon capital humà. Tot plegat suma per a edificar persones saludables i competents. Consegüentment, si invertim en les noves generacions, estarem, sense dubte, potenciant la possibilitat de construir una societat millor, més saludable i més resilient.

Aquest repte no és gens fàcil. Intervenen diferents agents socials: la família, l’escola, l’entorn i els grups —en els quals la persona es va relacionant al llarg de la seva existència—, i aporten elements que s’integren en l’edificació d’una persona.

La  família és la seu principal on la persona aprèn i experimenta els models de relació, de conducta, d’expressió de les emocions, entre d’altres. Per un/a nen/a el que passa a la seva llar és el seu univers, la seva veritat. Els infants són esponges del seu entorn, i aquí radica la importància del que els hi és transmès; i el com.

Ja des de ben petits els progenitors dipositen en els nens i les nenes un seguit d’expectatives que poden condicionar en menor o major mesura el que serà el seu present i futur. Cal que tinguem present aquesta premissa: no tot el que neix de la bona intenció —emissor— té un efecte positiu en el receptor. Per tant, la bona fe ha de ser desgranada més enllà de la seva aparença i, més encara, quan els seus destinataris són els infants o quan el missatge prové dels seus progenitors. L’impacte pot ser sovint devastador. Cal reflexionar i introduir punts d’inflexió que fomentin una comunicació sana —digital  i analògica— que faciliti l’autonomia i el procés d’individualització de l’infant, donant pas a les caigudes, les decisions inadequades i els errors: elements imprescindibles perquè el o la jove es pugui constituir com una persona segura, autònoma i resilient. Quants adults expressen no tenir la vida que haurien triat sinó la que s’esperava d’ells? Quants maldecaps —i sessions de psicòleg— els hi ha generat el que no se’ls hi hagués facilitat, en la seva joventut, ser ells mateixos?

Per un infant, el que pensen, creuen o diuen els seus pares i mares és summament important. Aquesta herència, resta guardada en el nucli més intern de la persona; a vegades, de manera inconscient. D’aquí la necessitat fonamental que els progenitors siguin coneixedors d’aquesta realitat i, tanmateix, conseqüents amb els seus actes, paraules o altres elements de comunicació —verbal o no verbal— que transmeten als infants.

L’experiència esportiva genera emocions de diferent naturalesa i intensitat, tant en els joves com en el seu entorn més proper. Aquest fet, esdevé una magnífica oportunitat per educar en la gestió de les emocions, destresa bàsica per a desenvolupar-se en la vida i esdevenir persones amb un bon nivell d’autocontrol. La intel·ligència emocional englobaria aprendre a tolerar el fracàs, comprendre i canalitzar adequadament emocions pròpies o alienes com l’enuig, la ràbia, la tristesa, l’eufòria o l’agressivitat i desenvolupar emocions com l’empatia, la motivació o la solidaritat.  A través de l’esport podem identificar fàcilment diferents tipus de models parentals, doncs, mitjançant la pràctica esportiva, les emocions afloren exponencialment. No només podem identificar-les en els practicants, sinó que també podem visualitzar-ho en el seu entorn: els pares i les mares no són una excepció.  Podem veure —a vegades implícitament i d’altres descaradament explícites— pares i mares que dipositen en els seus fills i les seves filles desitjos propis, possiblement fruit d’alguna frustració personal, que no pas de la il·lusió genuïna de l’infant. El com viuen i com s’expressen emocionalment els progenitors tindrà un ressò condicionant en els/les seus/ves fills/es.

Darrere de la benevolència de voler el millor pel fill/a i de potenciar la seva autoestima, s’amaguen missatges implícits amb una gran càrrega emocional per aquest/a: «No pots fallar!», «A triomfar!», «Rendir-se no és una opció.», «Nosaltres ens esforcem molt perquè estiguis aquí.», «Ens fa molt feliços quan guanyes.», «Estàs en un gran equip i si no estàs a l’altura potser no continuaràs». Per un moment, reflexioneu sobre aquests enunciats. Penseu quin efecte poden tenir en un infant quan rep aquests missatges d’un/a pare/mare? Cal esmentar que, sovint, l’excés de pressió en els joves acaba comportant un dèficit dels efectes positius de la pràctica esportiva, podent derivar en burn out —cremar-se— o en drop out —abandonar—. Sovint, aquests nens i nenes presenten indicadors que suggereixen malestar provinent d’aquest enfocament erroni.

Mitjançant una pràctica esportiva saludable, l’infant pot desenvolupar una bona autoestima en la mesura que aprèn a superar-se mitjançant l’esforç i la perseverança. L’activitat físicoesportiva és un factor de protecció enfront desequilibris emocionals com l’ansietat o la depressió. En la mesura que al jove se li plantegen reptes i és valorat adequadament en el seu procés d’evolució es dona sentit a la seva vida, es crea una motivació diària i s’amplia la seva zona de confort. L’esport enforteix l’ànima.

Es necessari que pares i mares acompanyin als seus fills i filles en la seva pràctica esportiva d’una forma sana, deslligada d’expectatives i de creences que només limiten el seu desenvolupament i la seva experiència; que poden minvar i condicionar el seu desenvolupament esportiu i personal en un moment evolutiu en el qual són summament vulnerables. És temptador oferir a qui més estimem el que creiem que és millor per a ells/es, posant-hi paraules i decisions, però és fonamental i d’un capital inestimable el fomentar que la resposta provingui del propi infant, potenciant així el seu procés d’autonomia. Necessitem pares i mares que acompanyin, no pares i mares que guiïn establint una línia de punts per on els seus/ves fills/es hauran de caminar. Què creieu que passarà quan els referents no estiguin presents i el/la fill/a es trobi davant d’una situació complexa? Probablement es sentirà insegur o insegura, desemparat o desemparada, com aquell nen/a atrapat/da en la infantesa tot i el transcurs dels anys en la seva vida: un Peter Pan emocionalment parlant.

Hem de tenir present que l’esport és només un joc que comença i acaba quan sona el xiulet —o succedanis segons la modalitat practicada—. Relativitzem la importància dels vencedors/es o vençuts/des. No és un joc infantil quan es dipositen exigències, expectatives i etiquetes inadequades que limiten l’espai vital i de creixement de l’infant. Posem l’accent en l’esforç, el gaudi, la superació, la companyia i el respecte. Deixem que els infants siguin lliures de triar com volen viure l’esport. Integrem l’error i la derrota com una oportunitat d’aprenentatge i creixement. Permetem la imperfecció i la subjectivitat, perquè, d’aquesta forma, estarem contribuint a fer que l’infant pugui esdevenir una persona més segura, més autònoma, més tolerant i, sobretot, que associï l’esport a un espai de desenvolupament personal i social perquè, ja se sap, a la vida i també a l’esport: val més prevenir que curar.

 

 

 

Contacta per WhatsApp