Si bé el compromís emocional amb que cada membre d’un equip de professionals d’un centre residencial o d’acolliment, viu els esdeveniments no és el mateix, sabem que conscient o inconscientment les emocions ens arriben, ens penetren i actuen dintre de nosaltres. Els mecanismes de defensa que tots utilitzem dependran fonamentalment dels recursos personals genuïns que cadascun hagi pogut desenvolupar al llarg de la seva vida.
És necessari un registre oportú i visibilització dels malestars i poder expressar-los lliurement. Els éssers humans aprenem a silenciar aquests senyals postergant la satisfacció de necessitats bàsiques o invisibilitzant les fonts de dolor i malestar. Una estratègia important d’autocura es refereix a recobrar la capacitat de registrar oportunament els malestars. Una gran quantitat dels trastorns que es descriuen com a conseqüència del burnout es relacionen amb no haver registrat oportunament font d’estrès o malestar, acumulant tensions per llargs períodes de temps que desemboquen en lesions o malalties. Recuperar la capacitat de registrar els malestars, tant els físics com els psicològics és un dels requisits fonamentals del autocura. Adonar-se quan hem de descansar, quan tenim gana, quan hem d’anar al bany. De la mateixa manera, ser capaç de registrar les molèsties psicològiques oportunament, és el que es relaciona amb estratègies adequades d’abordatge de conflictes.
Una estratègia adequada és permetre’ns compartir amb altres membres de l’equip els sentiments de debilitat, cansament i esgotament i poder mostrar la por. Per exemple, després d’un episodi violent sobretot si ha sobrevingut una agressió, l’impacte és dur per a la persona que ha intervingut però també per a la resta de membres. Les situacions doloroses i perllongades silenciades tendeixen a produir un tremend malestar que pot manifestar-se en baixes laborals per estrès, ansietat i depressió. Un dels aspectes més inhabilitants de l’activitat professional és la por a reviure el dolor de la situació traumàtica. Si deixem que el dolor s’acumuli podem arribar a emmalaltir i som “mals malalts” i és freqüent trobar resistències a deixar-se ajudar.
 |
| Hidden_vice |
Cal donar-se temps i de vegades demanar ajuda professional per a elaborar les situacions traumàtiques que necessitin de buscar una sortida d’alleugeriment. A més les circumstàncies de vida de cada persona pot estar sotmesa a factors estressants o dolorosos. Una important responsabilitat és la cura de la salut pròpia.
Un motiu de desgast sol ser la sobreimplicació en la vida dels educands o la projecció d’expectatives i objectius poc realistes, que solen veure’s frustrats amb freqüència. Una distància adequada en la relació d’ajuda, que sigui “ni massa prop, ni lluny” ajuda. La distància, entesa no com alguna cosa física entre professional-infants, sinó com quelcom relacionat amb les responsabilitats, amb els límits i el lloc que ocupa cadascun en la tasca. Es poden establir relacions acollidores, càlides i afectives amb els infants i adolescents, i alhora saber captar on estan els límits de la relació d’ajuda (que correspon a cadascú) i el respecte mutu. Això requereix com a condició, acceptar les nostres pròpies limitacions i les dels nostres educands, sense que això signifiqui a priori un sentiment de frustració; només admetre que la nostra actitud ha de ser plàstica i requereix una bona dosi de paciència i tolerància i que moltes vegades serà necessari modificar la rigidesa dels nostres propis esquemes.
Cal tenir en compte la relació i les ressonàncies entre professionals i població atesa i la necessitat d’espais de buidament i *descompressió. Es tracta de compartir la pesada càrrega emocional de l’impacte que provoquen continguts molt forts en la persona que els escolta. És freqüent que l’impacte emocional d’alguns esdeveniments traumàtics sigui tan fort que deixi al professional “ennuegat”, enganxat a aquesta situació, sense possibilitat de registrar o elaborar altres continguts fins que no es produeixi el buidatge. El buidatge té un efecte de descompressió, que és necessària per a poder seguir treballant. Hi ha necessitat de disposar d’espais personals d’oxigenació, que la persona pugui airejar-se, nodrir-se, en activitats absolutament allunyades de les temàtiques de treball; com per exemple la jardineria, la pesca o el muntanyisme, la lectura, l’artesania, la participació en grups i altres (Aron i Col. 2004).
També cal contemplar i fomentar l’exercici físic. Les tensions del treball s’acumulen en el cos. La rigidesa, dolors musculars, dificultats per a agafar el son, mals de cap són símptomes, que poden alleujar-se dedicant espais periòdicament per a la cura del cos. El cos no ha de ser menyspreat i la cura no s’ha de concentrar només en la ment.
Ubicació de la responsabilitat on correspon. Evitar auto-responsabilitzar-se en excés i evitar culpar a uns altres. Els professionals s’enfronten a decisions importants de les persones que atenen en un clima d’urgència i poden cometre’s errors. És important saber reconèixer-los, permetre-se’ls sense flagel•lar-se i aprendre per a les noves situacions que van a sorgir en el treball diari on una vegada i una altra van a sorgir problemes i prendre decisions. Un requisit per a un abordatge adequat de resolució de conflictes, és el que permet la reparació, especialment quan hi ha hagut dany com a conseqüència de la gestió inadequada i especialment en el dany de les relacions interprofessionals.
Seguir formant-se contínuament. És important rebre formació en aquelles perspectives teòriques que lliuren destreses instrumentals adequades per al tipus de treball. Recordem que una font important de desgast professional és la sensació d’ineficiència i d’incompetència.
ADELA CAMÍ I DEALBERT
ADELA CAMÍ I DEALBERT
SUPERVISORA DOCENT EDUVIC-ESCOLA ITINERE
PRESIDENTA I DIRECTORA GENERAL D‘EDUVIC SCCL
“Un possible model integral d’intervenció de cura institucional“ se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported
